06 nov. A L’ ARQUETA: Covid, el virus de la por
Vivim i generem la cultura de la immediatesa, de l’absolut, de l’èxit i la fama rotunds, el imperible en els nostres cossos i enfocats a omplir la falta a costa, fins i tot, del nostre sentir.
Vivim cap a fora, fent el possible per mostrar el millor de nosaltres full time, sense esquerdes ni estrips. L’ endins s’ha convertit en terreny poc interessant, massa complex i pantanós. No ens dóna bons rendiments a curt termini.
Per fortuna, les crisis tenen la seva raó de ser i, tot i que en les nostres vides sempre hi ha crisi de major o menor magnitud, ningú ens prepara per a elles. Encara que en les crisis també surt el millor de nosaltres, els nostres dons i recursos, ningú hi inverteix: a casa aprenem el que els nostres avis van ensenyar als nostres pares, a l’escola aprenem el mateix que tots i dels nostres investigadors només allò que és fidelment rendible.
Així, quan apareix una crisi, el sentir de les emocions a les que cataloguem de negatives, s’apodera de nosaltres i no sabem què fer amb això, a part de tractar de evitar-ho. Posem tota la nostra energia en no pensar, no parlar-ne, distreure’ns, negar, buscar plaers immediats, substituts que omplin el buit que ens deixa el que ha passat.
La por és una de les emocions que s’activen en les crisis, però gairebé mai ens quedem amb ella, fixada en un punt al que podem retornar i tractar, es torna esmunyedís i d’ altres emocions i símptomes cobren protagonisme. És una emoció amb un espectre ben ampli: podem tenir pors racionals i irracionals fregant l’ etèric, experimentant-se en un temps sense temps: del que passa ara, el que va passar o del que pugui arribar a ocórrer. Però sempre ens alerta i ens obre la porta, no només a sobreviure sinó a la Súper Vivència, és a dir, a viure amb una major mirada, amplitud i profunditat. La por sempre guarda una arqueta amb un regal per a nosaltres.
Ni ho sabem.
Davant d’un temps que ja té títol d’Època, en què un sol virus ha mobilitzat tot un planeta, aquest fora ha quedat tenyit de mascaretes, prohibicions i grupets mastegant unes notícies que encenen contínuament els nostres botons de l’estrès i l’ansietat.
Segons la nostra personalitat, història personal i familiar i, fins i tot de la nostra professió, la por oscil·la entre la por a encomanar o a ser contagiat. A la fi i al el cap, al fet que aquest virus esquitxi la pell i tot el mastegat exploti dinsdemi sense remei.
Difícil evitar aquesta crisi que ens posa a tots en un mateix nivell i que al sortir a fora, tot ens recorda constantment que el monstre hi és.
¿Por a l’Covid o por a morir?
A la lentitud dels fets d’ara, on la incertesa és l’aire que respirem, no hi ha lloc on puguem ocultar-nos. Sobretot de nosaltres.
És una oportunitat d’or.
Per a què?
Segurament quan un ha de transitar aquest camí en soledat, l’ arqueta té nom i cognoms. Però el comú és adonar-nos que perim, un dia ens anem, deixem tot allò que hem aconseguit i en el que ens hem convertit, també a tots els que estimem, també a nosaltres mateixos.
Si podem sostenir el nostre endins pantanós davant el que ens sembla impossible acceptar, tenim l’oportunitat de viure, estar més presents, no només veure amb els ulls sinó mirar amb l’ànima, aturar-se, sentir(-se), respirar(-se), doldre’s, estimar… a ritme natural i sense presses, sense límit, lliures.
I llavors la mort es converteix només en un trànsit més, una nova crisi, un tros de camí per seguir endavant.
És tan important saber viure com saber morir. Això implica també poder doldre’m en els comiats i quedar-me amb el que mai he perdut, el que veritablement no perdem passin les vides que passin.
Que només em passi “el que és bo” no és real, necessitem aprendre. El què ?: dins l’ arqueta.