30 abr. FACETES DE PSICÒLOGA EN TEMPS DE COVID-19
En poc temps he hagut de desplegar un munt de facetes com a professional, per suposat, de la mà de la persona que sóc i experiències personals.
Cada cop més, tinc comprovat que les coses no son perquè sí, que tot té un sentit, encara que no coneguem. I si per total casualitat, tot això fos pur atzar i aconseguim donar un significat, segur sortim guanyant.
Fa un any em va passar el termini per a poder fer un curs de dol per a mestres, aquest oblit va possibilitar que cobrís una suplència com a psicòloga adjunta a SM del CSA i aquesta suplència va fer possible, entre d’ altres coses meravelloses, que en aquests temps que vivim, pogués formar part de l’ Equip de Suport Emocional Psicosocial de l’ Hospital d’ Igualada per a pacients amb Covid-19.
Paral·lelament, apuntar-me al postgrau de Psicologia en Emergències i Catàstrofes de la UB, formar part de l’ equip fantàstic de psicòlegs del SEM i que a finals de febrer, tingués el gran regal de poder acompanyar la meva estimada àvia fins l’ últim moment, m’ ha aportat un suport crucial per a poder afrontar tot amb el que m’ he anat trobant des del 25 de març fins a dia d’ avui.
La consulta privada, tal com treballava, va quedar aturada des del confinament a Igualada i, mentre tant, he tingut l’ oportunitat d’ oferir una atenció telefònica a població de la comarca que ho ha necessitat, gràcies a l’ APPA, Associació de Psicòlogues i Psicòlegs de l’ Anoia, formant un equip on ens hem acompanyat en tot moment per a poder acompanyar.
Com a psicòloga, sóc afortunada de la professió que tinc, de les oportunitats d’ aprenentatge i creixement que em dona i, molt més de poder conèixer persones tant espectaculars, que tot i tenir por, conviure amb la incertesa, l’ aïllament i la soledat, els sentiments de tristesa i ràbia, la preocupació per els éssers estimats i la pròpia salut, els dols complicats, la culpa, la confusió… sempre troben (i trobem) maneres de sobreviure, de ser resilients, de buscar ajuda, agafant-se als recursos que tenim i reinventant d’ altres. L’ ésser humà, encara que estigui en les pitjors de les situacions, encara inclús que estigui a les portes de la mort, s’ agafa i acull una mirada, una paraula, un contacte que permet resignificar el moment i transcendir-lo per seguir endavant.
Es molt gran el que som i del que som capaços quan tot va tant malament.
La meva àvia em va deixar un llegat: “Sigues valenta com jo” i això té una magnitud que segurament em tindrà ocupada la resta de la meva vida.
Escric aquestes paraules amb amor a la meva professió i a tants i tants professionals de tants sectors, que ho estan donant tot aquests dies fent el que millor saben i tot el que poden, des de les infermeres fins a les persones que fan el pa… i, sobretot a aquests pacients molt pacients, que ho estan fent tant i tant bé, sigui quina sigui la seva circumstància i destí.